L'Adrià

Passió de tieta....

Aigües profundes

Deixo constància per escrit que ahir a l'Olga i a mi ens van convidar, el monitorde natació, a sumar-nos a les classes d'aigües profundes que fan al gimnàs. I clar.... per no fer-li un lleig al monitor (oi q no Olga???? :P) vam decidir q aprofitant que el dia 31 tinc festa anirem i ho probarem....
Només d'maginar-nos-ho ja ens vam fotre un fart de riure que bueno.... Jo estic segura que el monitor no se'n recorda d'una vegada q ens va fer ell aquagym i casi ens fot fora del fart de riure q ens estavem fotent.... si ell sabés de què reiem.... en fi! Ens ho pendrem com una segona oportunitat....! ;)
Aigües profundes és una espècia d'aquagym però la fas en la piscina que no toques de peus a terra i amb unes peses lligades a la panxa q et fan de flotador.... bueno bueno bueno raro de collons xo és que últimament, no sé pq, em dóna per experimentar coses rares i on el meu coneixement és nul i per tan l'aprenentatge màxim: dansa del ventre, aigües profundes.... Serà q necessito nous reptes o q??

El Ricoh Manresa torna a l'ACB per la porta gran!!!

Bé, doncs, ahir després d'un vibrant partit el Ricoh va fer realitat el somni de retornar a l'ACB l'any que ve al derrotar el Huelva per tercera vegada consecutiva!
La temporada vinent tornarem a tenir bàsquet català a dojo a l'ACB, ho tindrem difícil per saber a qui animem a cada partit clar que jo ho tinc fça clar: La Penya forever i en segon lloc el Ricoh of courseeeeeeee!!!!
Doncs res felicitats a tots els manresans de cor i de cap, benvinguts de nou i que guanyi el millor!!!!!

Us presento a la MAIA

Aquesta coseta tan petita i tan delicada, de només 500gr de pes és la Maia, la gata que han adoptat la Sandra i l'Andreu i q vaig tenir la sort de conèixer el divendres.

Veure-la taaaaaan petitona em va fer recordar dues coses: quan la Nuska (la gata q tinc apadrinada si més no a casa el Lluís i l'Olga que són uns pares adoptius "estupendus") era petita com la Maia i només tenia ganes de jugar, i només se li veia el cap de lo gran q el tenia i com no parava i el Marc i jo l'anavem a cuidar els matins.... I la segona cosa és q sempre he pensat q donaria bona part del q tinc i delq no tinc per haver vist a la Marley amb l'edat de la Nuska i la Maia, petites petites amb ganes de jugar com una boja, haver-la malcriat (encara mooooolt més!) des del primer mes de vida....

En fi, sigui com sigui les tres gates, les ninetes dels meus ulls, especials com si soles elles mateixes i q de ben segur q si es volguéssin conèixer serien grans amigues com ho som nosaltres q les cuidem.

Aquí us posso tb una foto de la Nuska i una altra de la Marley a la que ja coneixeu i lo que us queda.....

No em direu q no són una autèntica monadaaaaaaaaaaaaaaa!!!!

Alguna foto més.....

No em vull fer pesada... i amb aquest post tanco el vaitge al país Basc.... xo no me'n puc estar de penjar alguna foto més de les que m'ha passat l'Andreu....

País Basc III: tots els comiats són tristos....

Doncs bé.... dilluns i ja em de tornar cap a casa, cap a Catalunya i estem tristos i amés el dia ens acompanya perquè plou i fot un fred de l'òstia.....
Avui dinem a dins, a la sala d'estar. Com el dia anterior l'esmorzar igualment brutal.... uns crossants i uns embotits i pinya i maduixes i yogurts i cerelas i mantega i mermelada i panets... de tot tot....
Abans de marxar volem passar pel Santuari de Guadalupe als peus del qual hi ha la casa i q veiem allà sobre la muntanya des de la finestra de l'habitació.... La vista des d'allà és, com tot en aquest País, immillorable... tot Hondarribia als teus peus i això q el dia no acompanyava massa....
Vist lo vist agafem el cotxe i carretera i manta.... No cal dir que amb els ànims més decaiguts el viatge potser si q és ba fer una mica més etern que el d'anada.... però també hi va temps de tot.... fins i tot de fotos xorres xorres al saient de darrera per matar l'estona....Tres paradetes estratègiques: per posar gasolina, per dinar i per pixar... i a les 17 ja arribavem a Manresa.
El nostre viatget s'havia acabat i tornava a casa amb un regust agredolç: dolç de veure la Marley (aix!!) i dels records i de les fotos q em feien recordar tooots els moments del vaitge i agre perquè l'endemà el despartador sonaria a les 6.25 com cada dia del món, perquè se m'havia fet massa curt, perquè no sé quan hi podré tornar però que estic segurisisisisimna que hi tornarem

País Basc II: sentir, viure, disfrutar....

Diumenge. Comença de nou l’aventura i comença bé… la primera sorpresa : fot un dia de collons i fa caloreta xo una caloreta mooooolt suportable i fàcil de portar. Segona sorpresa: l’esmorzar el farem al porxo aprofitant el dia q fa i tercera sorpresa: l’esmorzar.... bbbuuuuffffffff.... però quin esmorzar venga a mansalva de tot el q volguessis i més.... una autèntica passada... Ens va costar però finalment ens vam decidir a aixecar-nos de la taula amb un rumb fix: el Chillida Leku.

Al Chillida el coneixia per algunes obres però haig de reconèixer que veure les seves obres exposades a l’aire lliure, amb el marc immillorable del “Caserío de Zabalaga”, a l’aire lliure, al teu ritme, sentint les escultures, tocant-les imaginant que se li havia de passar pel cap aquell gran geni.... Jo crec que tots quatre vam descobrir a un gran escultor aquest dia a Hernani.

Al nostre ritme vam acabar de visitar tooot el museu, cosa q ens va ser força fàcil i divertida, per acabar un refresc contemplant el jardí i cap a la botiga del museu.... genial! De la visita ens va quedar pendent anar a visitar “El Peine del Viento” q tot just ara celebra el 30è aniversari de la seva col·locació... Potser aniríem a la tarda.

Sortint d’Hernani cap a Zarautz. Simplement preciósssssssssssssss... una platja enorme i impressionant, plena de surfistes perquè feia un vent considerable i les ones eren bestials.... Aquí vaig dinar i dic vaig i no vam pq va ser literalment així.... un altre dia us explico l'episodi "codillo"....jajjajja... quin cas!!

A la tarda de visita a dos poblets més resseguint la costa de Guipúscoa: Guetaria i Zumaia... no cal q digui q igualment impressionants, amb tan verd i mar i muntanya junts, i les casetes... ains.... q enamorada q n’he tornat!

Sense ni descansar cap al “Peine del Viento”..

.. amb unes fotos massa fosques per culpa de la poca ja llum i passant fred tot i q els termòmetres marcaven 30 graus... (¿?)

Cansats, contents i tristos pq l’endemà ja marxàvem vam anar a sopar a Hondarribia mateix, al barri de La Marina sota un cel que amenaçava tempesta.

Amb la panxa contenta, uns més q els altres, vam anar cap a Haritzpe on l’Amaia ens va fer tastar el “Pacharán” artesanal que fa la seva germana. Amb això, els tés de fruits del bosc i menta i les rondes de Trivial vam donar per acabat un dia més que rodó, fantàstic!!!

País Basc I: Viatge d'anada i descobriment

Amb la il.lusió de nens petits ens vam llevar el dissabte a les 5 en punt, amb la maleta ja feta era qüestió de dutxar-se, pendre el café i marxar rumb a la primera parada: Manresa. Allà com un clau staven la Sandra i l’Andreu amb les seves maletes preparades i el Tomeu (alies Tom tom) pq no ens perdéssim pas per aquests mons de déu....

A les 12 ja hi erem.... el viatge, de veritat, q gens pesat.... No us diré q va ser curt però pesat tampoc i més quan vam girar l’últim revolt per on ens indicava la fletxa de fusta i va aparèixer davant nostre Harizpe....

Primer vaig dubtar de si ens haviem pogut equivocar però no... la recordava de les fotos d’internet.... ni molt menys tan impresionant! La casa era una maravella i en ella ens hi va rebre l’Amaya, persona encantadora, vasca al 100% i les habitacions.... bbbbuuuuuufffff quin encant, quins detalls... encara no havíem vist res del País Basc i ja me n’estava enamorant!

Per no perdre massa temps ja vam començar a posar les piles i cap a Hondarribia, primer pel casc antic: La Plaza de Armas, La Plaza Guipúzcoa, La Calle de San Nicolás o la Mayor o la de Pamplinot.... i tot això amb un sol de justícia i una gana q ens demanava una treva.

Després de dinar (a l'hotel San Nikolás on ens vam estrenar amb les famoses raciones...mmmm....) cap al Barrio Marítimo i el port, i un solet que feia i nosaltres feliços de la vida perquè tot estava sortint bé.

A mitja tarda cap a Sant Sebastián... i quina ciutat... té com un encant especial.... potser el mateix q Barcelona però molt més ordenat, el centre i la platja tot junt, la Playa de la Concha genial i la gent banyant-se fins tard, els carrers plens de gent parlant amb euskera i no els entens de res perquè sembla alemany i penses i entensmés q mai perquè volen ser independents. Els bars oberts al carrer, les taules i la gent amb els seus pinxos i et sents de cop envoltada, milers de cartells polítics, prohibits però que hi són i m’agrada, per tot això i miris on miris hi han coses que et fan sentir especial, enamorada, part seva…

Rebentats per la matinada considerable tornem a Harizpe i sopem al porxo amb la tranquilitat de no tenir pressa per l’endemà i riem i fem fotos i anem a dormir amb la il.lusió que demà veurem més d’aquell país q tan ens ha enamorat de moment a tots... Amb que ens sorpendrà demà ?

La nostra escapada a Donosti comença jaaaaaaaaaaa

Doncs ja ha arribat el dia... demà marxem cap al País Basc!!!
Fa moooolt de temps q volia fer aquest viatge... massa.... i encara q siguin només tres dies seran 72 hores a topeeeeeeeeeeeeeeeeee!
Seran moltes hores de cotxe... unes cinc....ppfpfpfpfpfpfpfpf... però segur q amb la música de Gossos todo se hará más llevadero...
Bé, doncs, com diuen els vascos ai va la óstia i dimarts q ve sant tornem-hi, fotos i crònica del viatge!
I mooooltes gràcies al Carles, la Gisela, la Laura.... tots els que m'heu anat dient llocs q no ens podíem perdre, racons, sidreries... Sou els meus soletes!
Per cert.... la previsió del temps em deixa.... uuummmmm com ho diria..... a si: q gafe q sóc cony!!! Tota la setmana amb un sol de justícia i q ens mata la calor i ara es fotrà a plore???????????????

Montclar: el paradís del bon menjar!!

Si algun dia voleu dinar com déu mana... cap a Montclar hi falta gent!
Nens però quins plats, i quina abundància i que bo tot plegat! Quan algú ens diu que ens portarà a un restaurant que marxes amb mal de panxa de tan jalar penses que fins a cert punt és un exagerat però és que aki haig d’acceptar que el pobre Joan no exagerava gens ni mica....
Però la veritat és que no només t’enamora el menjar i el restaurant en si... el paisatge i el marc és inmillorable: ja ho diuen que le Berguedà és fantàstic (per això m’hi vaig casar!) Xo és que Montclar té tot el que pots demanar i més : carrers sense esfaltar, amb gespeta per tot arreu, ple de cases amb encant i mooolt arreglades, amb molt de gust i totes les portes obertes.... Xo el que més més: les vistes! No us les podeu imaginar: valls i verd i muntanyes i verd i masies i verd i l’infinit i el verd…..Una autèntica passada….

I de tornada parada obligada a Casserres i visita emocionant a La Barraca, i també a La Cabana i a La Vilanova (amb xerrada i manyocs a les vaquetes de la Ramona inclosa!)
Bé, qui vulgui apuntar-se a una comilona "buena bonita y barata" que m’avisi que tinc la tarjeta per reservar!

Gossos en directe

Recordeu que us vaig dir que se'm remouria alguna cosa en el concert? No estava gens equivocada tot i que no van tocat Temps Mort... Alguna cosa es va despertar ahir dins meu... Després d'haver estat sense anar a un concert de Gossos mooooolt temps(potser massa) ahir se'm va obrir una porteta dins meu i va deixar anar una exploció de sensacions magnífiques: records entranyables i emoció controlada, sorpreses sempre agradables (sobretot l'actuació estelar de Maccaco!).... i va haver, doncs, estones per tot!
Van tocar cançons d'Oxígen però també de discs passats, cançons de sempre com Comdemnats (q no hi podia faltar ni ahir ni en cap concert) I vaig descobrir que moltes de les seves cançons em recordaven a molta de la gent que estimo: vaig pensar en el Lluís i l'Olga quan van tocar Pareu el món, vaig pensar en la Irina quen van tocar en el penúltim bis Quan et sentis de marbre, però sobretot vaig pensar en la Sandra quan van tocar la versió de Sun is Shining del'amic Marley. A la Sandra la vaig trobar a faltar durant tooooot el concert al meu costat, cantant i emocionant-nos juntes com sempre hem fet en els concerts... i ahir no hi era. Quan vaig sentir els acords de la cançó van explotar en el meu cap milions de records: quan ens vam conèixer, la universitat, el kas limón, la primera rallada al peugeot, el sarandonga, les etiques de la coca cola, les kikers, la foto de l'orla, la tipi, la cigron girl, les manis, els talladets de després de dinar, els examens, l'excursió al cony de coves aquelles, l'hemeroteca, els concerts de Gossos pel Bages, el Mercat de Música Viva de Vic, Menorca.... Milers de records que escrits akí no semblen tenir massa gràcia però a mi em van fer adonar ahir, potser un pèl massa tard, el que estimo a la meva Sandra, el que la trobo a faltar i el que ha significat per mi i el que significa....simplement perquè és una magnífica persona.... I paro q m'estic emocionant pensant en tot el que li dec i no sé pas com li tornaré.

Em permeto un petit canvi en el post.... Us posso la sorpresiva actuació del Dani Macaco en la, que per és, la millor canço d'Oxígen!!! Jutgeu vosaltres mateixos! ( I si, la q se sent cridar més q cantar de fons sóc jo.... jajjajajaj!)

Lletres, cançons i alguns records....

Avui anem a la sala Bikini, el Marc em va donar ahir una molt agradable sorpresa quan em va regalar dues entrades per anar a la presentació del disc OXIGEN dels Gossos....
D'aquest últim disc, el novè ja!, dir q m'ha sorprès gratament per la música però tb per les lletres, amb una maduresa musical q ja comença a despuntar! Els q els seguim de ja fa temps podem dir que és un mooooolt bon disc, de totes les cançons n'hi han q et poden agradar més o menys, des d'aquí recomano Corren per la impecable intervenció de Maccaco, també En un instant per tot el sentiment que porta (dedicada a Josep Maria Isanta) o Les ampolles per ser tan divertida i per recordar aquells primers discos de Gossos q quedan ja una mica lluny.... Però de totes n'hi ha una, Temps mort, que m'agrada no tan com a cançó sinó com a poema, com a lletra.... per tot el que em recorda o em significa o m'hauria de significar crec que a tots ens ha de remoure alguna cosa a dins! Si avui la toquen m'emocionaré i recordaré i em remouré....

Eren temps de canvis per viure amb intensitat,
eren temps que pronosticaven llum.
Mai teniem peles, sempre anàvem penjats,
però al final sempre ens quedava el futur.

Compràvem llibres de lectures estranyes,
viatjàvem junts a les vacances d'estiu.
Somiàvem que un dia marxariem de casa,
per viure junts en el nostre propi niu.

Sovint, de nit, recordo els meus companys.
Com podria reviure de nou
tots aquells anys.

Han passat els anys més ràpid del que haviem pactat
i ja fa temps que no sé res d'aquell grup.
No vull pensar que tot ha quedat enllà
i ja sé que això no es culpa de ningú.

Passàvem hores fent fum a la plaça,
beviem birres a la vora del riu.
Parlàvem d'uns hipotètics orgasmes,
i somiàvem que un dia serien de debò.

Temps mort

Sovint, de nit, recordo els meus companys.
Tornaria reviure de nou
tots aquells anys.
Al temps no se'l pot obeïr.
Ens queden tantes coses per dir.
De pressa, contesta'm,
Ens queda una oportunitat
Un temps mort.
Temps mort...
Un temps!

Telemadrid i els seus documentals....

Hola gent:
Aquí us publico una carta feta per un noi de Capellades dirigint-se a Telemadrid. Com que suposem que no la llegiran i si més no estaria bé que la féssiu córrer a tots els vostres contactes perquè així coneixen el que realment passa a Catalunya amb el maleït Bilingüisme. A veure si enviant-ho a força gent pot arribar als mateixos ulls que el programa de telemadrid.
La informació ens farà lliures...o això és el que diuen.

Aquí va la carta:

Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (se que no va a ser así).
Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad y no se tengan que esforzar en usar un traductor. He visto su documental llamado ¿Ciudadanos de segunda? ¿y saben qué? Me han hecho llorar.
Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos.
Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de la Anoia (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos, llegando a repetir 1º de bachillerato.
Actualmente estoy cursando 2º del ya dicho curso, tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el argentino. Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad. La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia. ¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o la Celestina? Se equivocan.¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mi? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano des de siempre!; de hecho, des de primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria ambién tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano.
No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista.
Yo soy catalán, independentista, de estos malos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase: Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana. ¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores.
Por cierto,mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país,destruirlo.
Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en valenciano: he hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalan en las aulas, renegándolo, pues, al uso familiar. Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano(un español, por ejemplo), de lo contrario, este demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía esaparecida del ciudadano español. No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral.
¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas. Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el valenciano, ¿seria el caso a la inversa posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.
Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice.
Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi consciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo.
Ladran, luego cabalgamos, como se dice en castellano.
Les dejo con una frase en catalán, como en su documental: Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància.

Quin cap de setmanaaaaaaaa!!!!!

Ja tornem a estar a la feina i sant tornem-hi fins el 14 de maig q tornem a gaudir d’un dia de festa.... Ja han passat els ansiosos quatre dies de festa i la veritat és q han passat sense adonar-nos massa.... La veritat és q no hem parat i no ens podem queixar!

El divendres a sopar a Sant Vicens a casa la Irina i el Joan per tal d’ultimar els detalls de la presentació que li havíem fet a l’Ari per l’endemà... amb la conya la conya se’ns van fer la una de la matinada i au agafa el cotxe i cap a Sabadell (bona pell)

El dissabte el casament de l’Ari i el Kim que va anar genial, era el primer que anàvem des del nostre i potser per això va tenir un encant especial..... D’ell destacaria, sens dubte, la complicitat dels nuvis amb unes mirades intensisisisimes, el moment Irina llegint la dedicatòria de la presentació, la jarana de la taula que no es va veure acompanyada massa per la resta de convidats (nosaltres si que vam donar la nota i la talla, eh???!!) el moment detallazo de la rosa blanca per nosaltres... la veritat que quan un es casa acostuma anar a les bodes amb una certa tranquil·litat i no m’ho esperava i ho vaig trobar un detall espectacular! Sens dubte el moment ball va donar moltes anècdotes com ara que el Marc no parés de ballar en les 3 hores que va durar el bailoteo.... o el moment Irina ballant sense parar amb un ritme inesperat.... si algun dia fan un Mira quien baila per persones no famoses us juro q l’apunto i guanya fijoooooooo... jajajjaja...

El diumenge preparacions per anar a Cunit i fer-li la festa sorpresa al Lluís.... va anar prou bé ie l pobre es deuria pensar q stavem ben sonats però al final es va deixar portar i va fer totes les proves... toooootes toooootes i sense rechistar i va demostrar que si que confia plenament en la colla sei i aquest crec q és el millor regal q ens va poder fer a tots plegats.

Ara que l’apoteosi del cap de setmana va ser el dilluns amb la sorpresa dels bugies.... quina passadaaaaaaaaaaaaaaa! Va molar moltísisisisisism... sobretot quan el paio aquell ens va fotre al mig d’un riu i ens vam quedar xops fins la cintura... el més acollonat va ser que el paio ni se li va mullar la bora dels pantalons (¿?) Vaig deixar q el Marc conduís i es desfogués com un nen cremant adrenalina com un boig i fent-me empassar pols i tots els bassals del camí..... Va valer moooolt la pena, de veritat que ho recomano a tots!

I finalment el dimarts de relax total veient com plovia a saco menys quan em vaig decidir a treure el cotxe pq se’m rentés una miqueta que va parar en sec... en fi que una és així de gafe....

I avui a pencar... amb una mandra bojaaaaaaaaaaaaaaa i amb l’ull ficat al pròxim dia de festa, el 14 de maig que no us penseu q ens quedarem pas a caseta no.... carretera i manta i cap a Hondarribia falta gent! Quin cas!!