Fins ara ho havia pensat tantes vegades q trobava a faltar a algú... però no, fins ara no he entès que era trobar a faltar a algú, aquest buit, aquesta tristor, la sensació d'haver-ho perdut tot, quan mil records t'assalten capriciosos quan menys t'ho esperes i entens lo impotant que era en la teva vida pq tu eres de lo més important de la seva. I ara ja no hi ha temps per res, ni dir-li q l'estimes com a poques persones, q no saps si seràs capaç de deixar de pensar en ella un sol dia... No hi ha temps de res i et trobo a faltar com no ho havia fet mai abans per ningú.
diumenge, 23 de novembre del 2008
Et trobo a faltar...moltíssim!
Fins ara ho havia pensat tantes vegades q trobava a faltar a algú... però no, fins ara no he entès que era trobar a faltar a algú, aquest buit, aquesta tristor, la sensació d'haver-ho perdut tot, quan mil records t'assalten capriciosos quan menys t'ho esperes i entens lo impotant que era en la teva vida pq tu eres de lo més important de la seva. I ara ja no hi ha temps per res, ni dir-li q l'estimes com a poques persones, q no saps si seràs capaç de deixar de pensar en ella un sol dia... No hi ha temps de res i et trobo a faltar com no ho havia fet mai abans per ningú.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
no se que di :
pero crec que recorda es estima
Ànims Anneta. La Mercè té raó: El seu record és el que demostra l'estima que li tenies.
Jo també estic record. Recordar és estimar, i si la recordes, és q l'estimes. Però malgrat que tots recordem algú amb tristesa, crec que és algo molt bonic, i crec que fa certa la frase que diu "la mort no existeix si algú et recorda".
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada