Saps quant tens la sensació de q no stas fent prou?De q no s'ho mereix, de què no és just, de q stà sol i q pateix i no ets capaç d'averiguar com pot ser la millor manera d'ajudar-lo i no ens queda una altra que esperar i deixar que passi el temps i ell continui sol amb ell mateix i nosaltres sense saber si el que fem és el q hem de fer.
3 comentaris:
M'imagino que sé per on vas... Evidentment, que és veritat el que dius (si tinc raó) però ¿no creus que la única solució és el diàleg? Encara que sembli mentida i encara que et faci por o vergonya o el que sigui, parlar amb les persones pot ajudar a desbloquejar aquest tipus de sentiments per les dues bandes.
No sé si m'entens però si jo fos allà, procuraria obrir el seu cor i obrir el meu per ensenyarli el que es veu des de fora i que es pogués desfogar. Em sembla que és l'únic que necesita.
I esclar que se sent sol i que pateix encara que no ho demostri. Ho sé de molt bona tinta (puc estar a milers de kilòmetres però viure a la "Casa de los Espíritus" té les seves ventatges...).
Espero que entenguis el meu consell i tots supereu els bloquejos i us pugueu desfogar tots plegats. És molt fàcil, només us hi heu de posar. Creu-me que m'agradaria ser allà per fer-ho jo mateix, però desgraciadament no puc.
Hola Anneta! sovint ni nosaltres mateixos sabem com hem arribat on som. Segur que moltes vegades tu mateixa t'has aturat un moment i has pensat "que cullons estic fent" doncs si a nosaltres mateixos ens passa desapercebut el "caminar per la nostra vida" més difícil és encara veure per on caminen els altres. No us heu de culpar per no saber-ho, per no haber-se fixat, per no entendre les coses... segur que han passat mil coses per aquest cap que no és el teu per haver-lo dut on és.
Crec que l'únic que es pot esperar ara és que les coses es vagin aclarint molt a poquet a poquet. Haber arribat a aquest punt segur que en el fons és bo, perquè és com un nou punt d'inici, per ell, per veure les coses d'una altra manera. Una abraçada!
Fets els aclariments necessaris (gràcies Anna, vaig rebre el teu missatge), evidentment, el meu punt de vista canvia i canvia bastant.
En aquest tipus de situacions el diàleg, desgraciadament no serveix de gran cosa (per això hi ha gent preparada especialment).
L'únic que penso que podeu fer és donar tot el suport i tot l'amor que sigui necessari a aquesta persona i procurar que no se senti abandonat en aquesta situació.
Vosaltres m'enteneu, oi? No cal donar més detalls. Desgraciadament, tinc bastant clar de què es tracta i us puc dir que més enllà del que us he dit poca cosa es pot fer, apart d'intentar comprendre què és el que passa, com funciona, com es tracta... Estudiant, si cal.
Petons!
Publica un comentari a l'entrada