Ahir vaig fer una cosa q necessitava, q em debia a mi i a ella. No sé encara ni com em va voler veure ni parlar-me ni mirar-me els ulls. La meva mare diu q la nostra relació està plena de baralles i reconciliacions i si miro endarrera veig q si q és així xo pensava q aquesta vegada s'havien trencat masses coses potser, fins i tot, tot xo ahir em va oferir els seus braços per no haver de parlar i amb això vaig veure la inmensitat d'una persona tractada injusta i salvatjament.
Algú m'ha dit q els temps canvien i q no sempre pots viure del passat petrò si jo penso en el futur veig clarament q encara em fa falta, sempre em farà falta.... I val més adonar-se'n encara q sigui tard de les coses q no pas no adonar-se'n mai, penso....
3 comentaris:
No sé de que va Anna..però me n'alegro de que les coses surtin be.
Me n'alegro per tu!
RECYIFICAR ES DE SABIOS
cuan els fonamenes estan ben fets la hobra es per sempra , encara que vinguin terretremols
No hombre! Els terratrèmols es queden curts! Pero me n'alegro que de mica en mica tots anem madurant una mica que bona falta ens fa en aquesta familia.
Tu Anna has d'entendre que les persones tenen sentiments i esperances pels demés, especialment si son els teus fills, així que hauries d'aprendre a cedir de tant en tant. Y la mama hauria d'aprendre que no sempre els teus fills faran el que tu vulguis i com vulguis. Així que haurá d'aprendre a cedir també.
Pero en fí, estic molt orgullós de que les dues hagueu deixat de banda els ressentiments de tants anys i comenceu a veure-us com realment us haurieu de veure, forever and ever, ok?
Claro, que potser abans de veure la palla en l'ull aliè, hauria de treure la palla del meu no? Mmmmm, interessant! Tot i que crec que ja hi anem tirant per aquest camí.
Publica un comentari a l'entrada