Salvador...: "Es projectant-nos en el futur, sentint el pes del present, on radica la nostra raó d'ésser."

Recordo encara la primera vegada que vaig sentir el seu nom i la seva història.... Em va provocar multitut de sensacions però el que més recordo va ser l’afany de saber-ne més, llavors va ser quan van aparèixer davant meu altres noms: el MIL, els Solé Sugranyes, el Santiago Soler, el Xavier Garriga, el Jean Marc Rouillant....

Em vaig omplir de ganes de saber-ne més perquè admirava aquells joves grenyuts q no van tenir por de res ni de ningú, q es van atrevir a protestar quan ningú no s’atrevia ni a respirar, que van creure en un món millor i que van morir per intentar aconseguir-lo per tots nosaltres....

I ell, el Salvador, en va ser el mártir, l’estrella, l’ídol... Encara avui, quan fa més de trenta anys del seu horrible assessinat, moltes persones, com jo, hi pensen, s’emocionen intentant imaginar aquelles últimes hores a la pressó, es retorcen d’indiganció quan veuen que encara avui en dia, en ple segle XXI, no es vol reconèixer la injusticia de la seva mort....

Molta gent sap que si hagués pogut/volgut fer el la tesi doctoral aquesta segur q giraria entorn del MIL, del Salvador o de l’Oriol o de tots els altres.... de qui molt sovint oblidem els noms perquè no van ser assessinats però que també es van jugar la vida pels seus ideals.

Fa pocs dies vaig aconseguir veure la película.... Sis mesos després de l’estrena perquè no m’atrevia... sencillament.... i, com em va passar amb el llibre d’Escribano, vaig trobar a faltar moltes coses, d’altres me’n van sobrar però al final vaig plorar de ràbia, d’indignació, d’impotència... Com va dir Albert Om a l'Avui del 12 de setembre "I amb tot això és clar que plores. Plores perquè et poses a la pell d'un jove de 25 anys que veu com li queden poques hores de vida. Plores perquè qui el matarà és una dictadura decadent i decrèpita que, el 1974, ja havia fet prou morts. Plores perquè en molts moments de la pel·lícula t'arribes a imaginar que es capgirarà la història i s'acabarà salvant. Plores per la fortalesa i la dignitat amb què Puig Antich afronta les seves últimes hores. Plores amb les germanes que li fan companyia. Plores, "quina putada!", quan el maten amb el garrot. Plores quan sents la ràbia amb què Lluís Llach ha fet una nova versió de l'I si canto trist, la cançó que va dedicar-li ara fa 30 anys. Plores quan veus tothom amb flors vermelles a l'enterrament. Plores perquè els nois i noies que ara tenen 25 anys no saben qui va ser Puig Antich. Plores perquè tot això passava fa quatre dies al teu país. Plores perquè la versió que ens arriba de la dictadura és cada vegada més endolcida, com si el franquisme fos l'arribada del 600 i no la mort de Puig Antich. Plores perquè 32 anys després les germanes encara lluiten perquè el Tribunal Suprem revisi el cas. Plores perquè aquesta pel·lícula hi podria ajudar. I, al capdavall, plores perquè et fa por que l'Espanya que va matar Puig Antich (que és la mateixa que va matar Lorca) no estigui més viva que mai"

Perquè el Salvador és com una mica meu, una mica de totes aquelles persones que també creiem que un altre món és possible i que, alhora que ho creiem no ens atrevim ha aixecar-nos massa tampoc.... Òstia com m’hagués agradar correr al seu costat, ser tan liberal i amb tanta empenta i força com ells, tenir tants cullons en definitiva com van tenir ells....

Només em fa ràbia una cosa..... el Salvador sempre deia que ell no volia ser el mártir ni l’ídol de ningú.... doncs ho sento Salvador... però ets el meu mártir, el meu ídol. Quan va morir jo ni tan sols havia nascut però continuo sense entendre perquè un vell militar moribund i tan fill de puta havia de matar a un jove de 25 anys per seguir aferrant-se al poder. La ràbia, la identificació, la voluntat de no oblidar, d’explicar, de no tornar a caure en el mateix..... tot això em porta on sóc, a pensar el que penso i a lluitar pel que crec.

Si ens hi fixem i som sincers amb nosaltres mateixos.... l’Espanya de l’any 74, que va permetre que un jove de 25 anys morís per garrot després de passar per un judici militar nefast i ple d’irregularitats; potser no és tan diferent de l’Espanya del 2007. Recordar i no oblidar la història del Salvador ens ha de dur a no tornar a reptir una història tan lamentable, al cap i a la fi Espanya continua sent tan diferent de tots i de tothom com ho era llavors.... Lluitem per canviar això, per la memòria i el tribut al Salvador i la resta de companys.