Q la vida és incomprensible, injusta.... i et posa a prova cada dia és una lliçó empírica que acabes assumint a mida q et vas fent “gran”. Per la vida ets com l’objecte del seu experiment.
La mort d’una persona propera, molt propera sempre et fa pensar.... en la injustícia, en el dol, en els records... però si la mort és lenta i cruel i se t’emporta una de les peces de la teva vida encara et sents més utilitzat i castigat per un experiment en el qual potser no has triat de participar.
Amb la perspectiva d’un any, però, acabes assumint el buit, insubstituïble, que ha quedat i et conformes en poder somriure quan recordes aquella cansoneta q et cantava insistentment per la forma dels teus cabells i et continua dolent la seva forma d’aferrar-se a una vida, que va ser insistentment injusta amb ell, q ja tenia perduda de feia molts anys. Voldries tornar enrera i gaudir molt més dels moments q vas poder compartir amb ell però la realitat et mostra que mai podràs tenir la lluna en un cove.
Avui q fa un any q el vaig veure en vida per últim cop i hi penso més que de costum i se’m multipliquen les sensacions per deu mil....
Des d’aquí el meu petit i sincer homenatge a una gran persona a la que li dec multitud de coses, entre les quals ser com i qui sóc i tenir les inquietuds q tinc.
2 comentaris:
Òbviament comparteixo els teus sentiments. Esclar que jo ho vaig viure en la distancia, no sé si es pitxor o millor. Ja fa un any...
Per mi, l'avi és un ídol. Tot el que soc i tot el que faig li dec a ell. No només per tot el que em va ensenyar físicament, sinó per tot el que ell va representar per mi. També li dec tot. Ell va alimentar les meves inquietuds, la meva inteligencia, em va estimular i em va donar tot el que va poder.
No sé com dir el que sento sense ferir els teus sentiments. El meu distanciament amb ell era degut a que potser, i dic potser, vaig ser el més dolgut per la seva malaltia. Vaig perdre-hi molt, moltíssim. No només un avi. No sé com explicar-ho millor.
Afortunadament, sé que està bé. I em creguis o no, sé que està al nostre costat ( a vegades fins i tot em diu coses a cau d'orella, consells, pensaments que m'ajuden i molt!).
L'estimo i el seguiré estimant per sempre. Que ningú se senti dolgut, tothom a la seva manera contribueix a formar-nos com a persones pero ell era d'una altra divisió, per mi. Ja he escrit que era el meu ídol. I ho seguirà sent des d'allà on és.
També era el meu amic i complice. I no està perdut, ell segueix aqui i allà. Ja sé que es difícil que resis per ell, pero almenys dedicali un pensament de tant en tant, ell t'ecoltarà i potser si es dona la posibilitat, sentiràs una veu a cau d'orella que et contesta.
Ánims i molts petons!
moltes gracias Anna per el teu recort ,al avi ,estic contenta de que els teus amics, que visitan el teu bloc ,sapigan com , era de grandisima persona el teu avi, gracias e tu i al Albert,us estima la mami
Publica un comentari a l'entrada